La llum natural es colava per la finestra fent acte de presència en la seva cara pàlida i pigada. No tenia cap esperança ficada en aquell piano vell i depriment que de mica en mica s’anava esgrogueint. De cop, un núvol improvitzat va fer més nítides les ombres de la habitació i, ella, va veure una petita inscripció en la part inferior lateral del voluminós instrument. Hi deia, amb lletres daurades desgastades:
L’enveja és el pecat més íntim, transforma’l en admiració. Toca’m.
Ignorancexistencial 