Aprofitant la pregunta que un company de classe em va preguntar sobre si el graffiti era art o vandalisme, encetem una branca de la filosofia molt interessant i amb múltiples opinions com ho és la de l’estètica.
Al llarg de totes les èpoques, l’art -en el que incloem totes les manifestacions de literatura, obres pictòriques, música, dansa…- ha intentat ser una representació de la realitat des d’un punt de vista molt subjectiu com ho és el de l’artista.
Així doncs, crec que pel sol fet de voler donar una visió diferent sobre els que ens envolta o imaginar noves formes i espais, és una clara evidència que l’home aprofita l’art per anar en contra de la societat -o potser portant-la cap al bon camí- i desdibuixar el que ens envolta. Per aquesta raó, l’art és vandalisme.
Una obra que no és provocativa, suggerent o sorprenent, sovint passarà desapercebuda i, és per això, que els artistes actuals com Damien Hirst o pintors, escultors i poetes d’abans, intentaven trencar amb el preconcebut; produint una sensació de buit en l’espectador. També, a través de la fotografia, on la imatge és quasi igual a la realitat, s’intenten buscar formes iròniques, escenes còmiques, moments tràgics… Ara bé, sempre hi ha excepcions com podrien ser les representacions del moviment realista o la expressió detallada de l’objecte com podria ser un quadre d’Antonio López, on la imaginació és simplement, zero.
En definitiva, penso que l’art va sempre relacionat amb la paraula vandalisme o fins i tot diria, polèmica. I crec que si no fos així, perdria tot el sentit.
Ignorancexistencial 